FIRENZE, UN GIRO (XVI). PIAZZA DELL’ANNUNZIATA. MUSEO ARCHEOLOGICO

El Palazzo Medici-Riccardi té la seva entrada a la Via Cavour. Aquest carrer va del Duomo cap a la Piazza San Marco.

En aquesta plaça es troba l’església del mateix nom i al costat de la façana hi ha l’entrada al monestir, on hi ha un museu el protagonista principal del qual és Fra Angelico, que va decorar algunes cel·les al fresc. També, al refectori, Ghirlandaio va deixar un altre dels seus esplèndids Cenacolos. Malauradament, en aquest museu no es poden fer fotos.

A la banda oposada de l’església i  paral·lela a la Via Cavour, es troba la Via Ricasoli, reconeixible per les llargues cues que es formen a l’entrada de la Galleria dell’Accademia, on es troba l’original del David de Michelangelo, en una sala d’escenografia magníficament estudiada per fer lluir aquesta esculptura. A més a més, hi ha altres obres del propi Michelangelo i una interessant col·lecció de pintures. En aquest museu, tampoc estan permeses les fotos.

De Piazza San Marco a Piazza dell’Annunziata només hi ha un pas. La plaça es troba emmarcada per l’església del mateix nom i dos construccions molt similars, d’una banda l’Ospedale degli Innocenti, amb un interessant museu pictòric, i, a la banda oposada, el pòrtic degli Servitas. Al mig, l’estàtua equestre de Fernando I, de Giambologna, i dues fonts amb mostres marins.

L’església dell’Annunziata compta amb dos claustres. Un abans de l’entrada principal, el dels vots, decorat al fresc pel Pontormo i Andrea del Sarto entre d’altres. L’altre és el claustre dels Morts, a l’esquerra de l’entrada principal, decorat al fresc i de difícil visita.

L’església dell’Annunziata rep el seu nom pel fresc que hi ha a la primera capella a l’esquerra, al qual se li atribuïen qualitats miraculoses. Es tracta d’un temple d’una sola nou amb una abundant decoració i on no falten noms com Andrea del Sarto, Michelozzo, Bronzino o il Perugino i on hi són els sepulcres de Baccio Bandinelli i Giambologna.

Poc més enllà de la Piazza dell’Annunziata es troba el Museo Nazionale Archeologico, amb importants col·leccions d’art egipci, etrusc, on destaca la Quimera d’Arezzo, grec, ressenyable el vas François, i romà.

FIRENZE, UN GIRO (XV). SAN LORENZO. PALAZZO MEDICI-RICCARDI

Al costat de Sant Maria Novella està la plaça dell’Unità d’Italia, des d’on surt la via Melarancio que porta al complex de San Lorenzo.

En efecte, estem parlant de l’església del mateix nom, en el claustre de la qual es troba la bibilioteca Medicea Laurentiana, i que al seu darrera té com a veines les Capelles Medicees, tot envoltat d’un animat mercat a l’aire lliure dedicat a la venda de roba i a les sabates.

Arribant-hi des de Sant Maria Novella, la primera cosa d’aquest complex que es veu és la cúpula de les Capelles Medicees. Aquest edifici, on malauradament no es poden fer fotos, va ser concebut com a panteó del Medicis, amb una capella decorada profusament en marbre. A la sagristia vella del complex, Michelangelo es va encarregar de les tombes de Lorenzo el Magnífic i del seu germà Giuliano, on destaquen les esculptures de la Nit, el Dia, el Crepuscle i l’Aurora.

L’església de San Lorenzo, amb la seva façana inacabada i on es poden veure els forats que servien d’anclatge per a posar-hi decorats provisionals adapatats a les diferents festivitats religioses, va ser ideada per Brunelleschi. El seu interior conserva boniques obres d’art, com un púlpite de Donatello, frescos de Bronzino i una Annunziazione de Filippo Lippi.

Al costat de la porta principal de l’església, es troba l’accés al claustre, on si s’està de sort es pot visitar la Biblioteca Medicea Laurentiana, dissenyada per Michelangelo i on només es poden prendre fotos de l’escala d’accés. La sala, de sostre decorat i finestres amb delicats vitralls, acull, molt de tant en tant, alguna exposició temporal.

Creuant la plaça que hi ha al davant de l’església s’arriba al Palazzo Medici-Riccardi, avui seu del govern provincial de Firenze. En el seu interior destaca la sala Giordano, amb frescos remarcables al sostre, i una Madonna col Bambino de Filippo Lippi, però, per sobre de tot, la magnífica Cappella dei Re Magi, decorada per Benozzo Gozzoli, i on hi ha retratats membres de la família Medici així com important personatges de la ciutat representant el Seguici dels Mags. Malauradament, en aquesta sala no s’hi poden fer fotos, però si es visita el palau el dia 6 de gener, es pot veure de forma gratuïta.

FIRENZE, UN GIRO (XIV). DE SANTA TRINITÀ A SANTA MARIA NOVELLA.

La plaça de Santa Trinità està al carrer Tornabuoni, on les més prestigioses firmes de moda i joieria semblen competir per col·locar els articles més cars als seus aparadors.

Ara bé, el carrer també compta amb elegants palaus. Destaca el Palazzo Strozzi, dels més grans de la ciutat, construit per una família que va competir amb els Medici. Actualment, és la seu de diferents exposicions.

A prop de Tornabuoni es troba, ja a la via della Vigna Nuova, el Palazzo Rucellai, encara propietat i residència d’una rica família de mercaders. Aquest edifici és obra d’un dels més famosos arquitectes del Renaixement florentí: Leon Battista Alberti.

Una altra obra d’aquest arquitecte és el Sant Sepulcre de la Cappella Rucellai, a via della Spada, ja molt propera a la plaça de Santa Maria la Novella.

Santa Maria la Novella és l’església dels dominics a la ciutat. La seva façana, de marbre blanc i verd, és novament de Leon Battista Alberti, en una de les seves obres més famoses.

És, indubtablement, una de les esglésies més boniques de la ciutat. Lamentablement, en el seu interior no es poden fer fotos (la que es pot veure en aquesta plana va ser una gran sort).

Al seu interior, acumulació de talent i obres mestres: al creuer hi ha obres de Ghiberti, Nino Pisano, Vasari, Filippino Lippi (Cappella di Filippo Strozzi amb frescos sobre la vida de Sant Joan Baptista i San Felip), Ghirlandaio (extraordinari cicle de fescos a la Cappella Maggiore o Tornabuoni), Brunelleschi (Crist de fusta a la Cappella Gondi) i Nando Cione (Cappella Strozzi di Mantova).

Fora del creuer, destaca la sagristia, però, per sobre de tot, el fresc de La Santíssima Trinitat, de Massaccio, i el Crist de Giotto, col·locat al centre de la nau.

La visita es pot completar entrant al museu, situat al costat de la façana principal, i anant a la farmàcia (accés per via della Scala), que va pertànyer als monjos fins l’any 1866 i que ara permet admirar una bonica decoració i el claustre gran del convent.

FIRENZE, UN GIRO (XIII). SANTA TRINITÀ

Per anar d’Ognissanti a Santa Trinità, es pot prendre el Lungarno, el carrer que va paral·lel al riu. Però nosaltres proposem una ziga-zaga creuant els dos ponts que ens trobem en el trajecte.

Així, tornem a Oltrarno pel ponte alla Carraia i retornarem al centre pel ponte de Santa Trinità. D’aquesta manera, es poden observar les esculptures que decoren aquest pont, reconstruït després que els alemanys el volessin a la Segona Guerra Mundial, així com les vistes del ponte Vecchio ja que aquest és dels millors llocs per veure’l.

Un cop es creua el pont s’arriba a la Piazza de Santa Trinità, on l’església del mateix nom destaca amb la seva façana neoclàssica.

L’interior d’aquesta església té boniques capelles decorades per Lorenzo Monaco i Neri de Bicci i també hi ha una obra de Luca della Robbia a una de les capelles del creuer o es pot contemplar la porta de la sagristia, de Ghiberti.

Però la que concentra més mirades és la Cappella Sassetti, al costat de la sagristia. Aquí, Ghirlandaio ens obsequia amb uns frescos que representen la vida de San Francesc i, a més a més, amb una taula, Adoració dels pastors, on l’autor es va autoretratar amb gest indicatiu de la seva autoria. Aquest pintor, amb gran facilitat pel retrat, va ser reclamat per diferents famílies a l’hora de decorar les seves capelles a algunes de les esglésies de la ciutat i en aquestes obres sempre hi apareixen personatges notables de l’època. Es tracta de valuosos documents que permeten veure com era la ciutat i el vestuari en aquells temps.

FIRENZE, UN GIRO (XII). OGNISSANTI

En sortir de San Frediano in Cestello, es pot veure que l’església d’Ognissanti està tot just al davant, a l’altra banda del riu Arno. Per arribar-hi, es pot fer servir el pont Vespucci.

La plaça d’Ognissanti està emmarcada per dos dels hotels més elegants de la ciutat: l’Excelsior i el Grand Hotel.

De la façana de l’església destaca una obra de terracota vidriada de Buglioni. L’interior del temple, d’una sola nau, està profusament decorat. Destaquen el fresc S. Agustí de Botticelli, la sepultura del qual es troba a la capella de Sant Pere d’Alcàntara, i els de Domenico Ghirlandaio (S. Girolamo, Lamentacions sobre Crist mort).

Al costat de la porta principal de l’església hi ha l’accés al claustre, decorat amb frescos que representen la vida de San Francesc i des d’aquí s’accedeix al refectori on Domenico del Ghirlandaio va representar un dels seus magnífics Cenacolos. Aquest església inicia una ruta on tornarem a trobar obres d’aquest famós pintor del renaixement florentí.

FIRENZE, UN GIRO (XI). LES ESGLÉSIES D’OLTRARNO. S. FELICE IN PIAZZA, STO. SPIRITO, STA. MARIA DEL CARMINE I S. FREDIANO IN CESTELLO

Oltrarno, el barri a l’altra banda del riu Arno, compta amb una mostra d’esglésies amb molts atractius. Camí del Palazzo Pitti ja vam parlar de la de Felicità. Una mica més enllà del palau, es troba la de San Felice in Piazza, on es pot veure un crucifix atribuit al taller de Giotto.

Prenent algun dels carrers que surten en front de la façana del palau i creuant l’elegant via Maggio, amb bonics palaus, s’arriba a la Piazza de Santo Spirito, dominada per l’església del mateix nom. Aquest temple, projecte de Brunelleschi i rematat per un esbelt camapanile, compta en el seu interior, on malauradament no es poden fer fotos, amb una bona col·lecció de pintures i, a la sagristia, amb un crucifix de fusta, obra juvenil de Michelangelo.

Tot just al costat de la façana de l’església s’hi troba un petit museu, on es pot admirar a més a més de diverses obres, com una Madonna col Bambino de Jacopo della Quecia, el Cenacolo de Santo Spirito, atribuit a Orcagna, i on, a diferència de l’església, sí es poden fer fotos.

Sortint de la plaça per via San’Agostino i continuant després per Santa Monaca, s’arriba a Santa Maria del Carmine. La seva façana, inacabada, no dóna una idea de l’esplendor que es pot contemplar al seu interior. De fet, el seu principal atractiu s’ha de visitar entrant pel claustre, ja que des de la nau central només es pot intuir. Estem parlant de la magnífica Cappella Brancacci, decorada per Masolino i Masaccio i finalitzada per Filippino Lippi, amb dos esplèndides representacions d’Adam i Eva i escenes de la vida de Sant Pere.

En front de la capella Brancacci, la cappella Corsini, a l’altra banda del creuer, pot passar injustament inadvertida.

Des de Santa Maria del Carmine, ens adrecem cap al riu per veure San Frediano in Cestello. Sense tantes obres d’art com les anteriors, la seva cúpula, en canvi, composa boniques imatges sobre l’Arno.

FIRENZE, UN GIRO (X). PALAZZO PITTI E GIARDINO DI BOBOLI

El Palazzo Pitti és el més gran de la ciutat. El projecte original dibuixava un de més petit, però successives ampliacions van acabar per configurar el seu aspecte actual.

El Palau va ser seu de la corona italiana en el període en què Firenze va ser la capital del país. Actualment, és la seu de 8 museus, entre els quals destaca la Galleria Palatina, amb una àmplia i interessantíssima col·lecció en què hi figuren obres de Raffaello, Tiziano o Rubens.

Els jardins del Palau, Giardino di Boboli, són un altre dels museus. Fa uns anys l’entrada era gratuïta, però ara s’ha de pagar. Val a dir que no hi ha una entrada combinada per visitar els diferents museus i els jardins, amb la qual cosa, visitar-los tots suposa una despesa considerable.

Sigui com sigui, la visita als jardins és molt agradable. Adornats amb esculptures i amb llocs tan curiosos com les grotes decorades amb motius de natura i on hi ha una reproducció dels Esclaus de Michelangelo, compten, a més a més, amb vistes magnífiques sobre la ciutat. De fet s’enfilen fins al Belvedere, des d’on el panorama només es superat, segons la nostra opinió, pel que es contempla des de San Miniato al Monte o des del Piazzale Michelangelo.   

FIRENZE, UN GIRO (IX). DE LA SIGNORIA AL PALAZZO PITTI. I UFFIZI, PONTE VECCHIO, SANTA FELICITÀ

Entre el Palazzo Vecchio i la Loggia dei Lanzi s’obre la Piazza degli Uffizi, seu de la famosa pinacoteca allotjada en un edfici dissenyat per Vasari.

I Uffizi és un dels museus més famosos del món. Les cues a la seva entrada són permanents i l’expectació està justificada: la seva col·leció aplega una gran quantitat d’obres mestres. Hi ha sales extraordinàries com la de les Maestà de Buonasegna, Cimabue i Giotto, a la sala del Primer Renaixement s’hi toben els cèlebres retrats dels ducs d’Urbino, obra de Piero della Francesca. I què es pot dir de la Sala de Botticelli, amb El naixement de Venus i La Primavera, senzillament espectacular. Tampoc es poden oblidar obres de Durer, de Tizià i de Caravaggio. Un museu per gaudir.

 Si s’està de sort, a més a més, es pot visitar el Corridoio di Vasari, un passadís que els Medici van encomanar al famós arquitecte per poder anar des de la seva residència al Palau Pitti fins al Palazzo Vecchio sense necessitat de trepitjar el carrer, anant per sobre del Ponte Vecchio. Ara està decorat amb la col·lecció de retrats que va aplegar la família i es va reobrir fa poc, després d’haver resultat afectat per un greu atemptat de la Màfia l’any 1993.

Tot i que anar pel Corridoio fins al Palazzo Pitti és una experiència recomanable, fer-ho pel carrer, travessant el Ponte Vecchio també resulta molt gratificant. Aquest famós pont va ser l’únic de la ciutat que els alemanys no van volar en la seva retirada a la Segona Guerra Mundial. Ara està farcit de joieries i hi ha un monument al més cèlebre orfebre de la ciutat: Benvenuto Cellini, autor del Perseo de la Signoria. Però no sempre va ser així. Abans hi havia carnisseries que llençaven la brossa directament al riu. L’any 1588, en una mesura de protecció mediambiental, es va decidir fer el canvi de la carn per les joies. La vista des del pont, en qualsevol de les dues vores, és sempre magnífica.

Poc després de creuar el pont, es troba, a l’esquerra l’església de Santa Felicità, una de les preferides dels Medici i que és accessible des del Corridoio di Vasari. L’església compta tot just a l’entrada amb la Cappella Capponi, decorada pel Pontormo, on destaca la magnífica Deposizione.

En sortir de l’església, el Palazzo Pitti està a tocar. Serà l’objecte del proper post.

FIRENZE, UN GIRO (VIII). PALAZZO VECCHIO

El Palazzo Vecchio ja impressiona vist des de la piazza della Signoria, però una visita al seu interior també depara agradables sorpreses.

El recorregut per aquest magnífic edifici, rematat per una torre esplèndida, s’inicia al pati de Michelozzo, decorat amb imatges de ciutats de l’imperi austríac en honor a Joana d’Àustria, esposa de Francesco de Medicis. A continuació, la magnificència del saló dei Cinquecento (de 53 metres de llarg, per 22 d’ample i 18 d’alt) causa admiració. A més a més, la decoració hi contribueix. A les parets hi ha obres de Vasari, que van substituir el fracassat projecte inicial al fresc encomanat a Leonardo Da Vinci i Michelangelo. D’aquest darrer hi ha una esculptura, el Geni de la victòria. Que ningú s’oblidi de mirar el treballat sostre de la sala, seu de les reunions del consell de la República.

Des de la gran sala s’arriba al petit estudi de Francesco I i després als apartaments de Lleó X. El recorregut continua per l’apartament dels Elements i els de Leonor de Toledo, per trobar-se després amb dos sales extraordinàriament decorades: la dell’Udienza i la dei Gigli, on es conserva l’original de Donatello Judith i Holofernes. Finalment, s’arriba a la Cancelleria i a la sala dels Mapes, on es poden contemplar magnífics exemplars cartogràfics.

FIRENZE, UN GIRO (VII). PIAZZA DELLA SIGNORIA

La piazza della Signoria, entrant-t’hi per Via dei Calzaiuoli, s’obre emmarcada pel magnífic Palau Vecchio, amb la seva no menys extraordinària torre d’Arnolfo, i les arcades de la Loggia dei Lanzi.

Aquesta plaça, centre polític de la ciutat, es pot considerar com un museu a l’aire lliure per l’elevat nombre d’esculptures que s’hi poden admirar. Així, cap al centre es troba l’estàtua equestre de Cosimo I, de Giambologna, als peus del Palazzo Vecchio hi ha la font del Nettuno, la còpia de la composició Judith i Holofernes, de Donatello, l’original de la qual està a l’interior del palau, la còpia del cèlebre David de Michelangelo, l’original de la qual va estar aquí fins el 1873, quan va ser traslladat a la Galleria dell’Accademia, i l’Hércules i Caco de Baccio Bandinelli.

Però on la concentració d’esculptures assoleix la seva màxima expressió, és a la Loggia dei Lanzi, amb l’excels Perseo de Benvenuto Cellini, una obra en bronzo de realització èpica, tal com recullen les memòries del propi autor ja que va cremar tots els seus estris i va provocar un incendi en el seu propi taller per fluidificar el metall. Dos peces més de Giambologna, el Rapte de les Sabines i Hércules i el centaure Neso, una de Pío Fedi, el Rapte de Políxena, sis esculptures femenines d’origen romà i una còpia romana d’un original grec, Menelao sostenent el cos de Patrocolo, completen una col·lecció extraordinària.

 Hi ha més palaus al voltant de la plaça, com el Ugoccioni, que  acaben de donar-li un aire solemne. Aquí s’hi celebren nombrosos actes ciutadans, com concerts a l’estiu, recollint la tradició que s’inicia a l’època medieval. Ara bé, també va ser l’escenari de l’execució de Savonarola, instigador d’una república teocràtica a la ciutat a finals del segle XV, a la foguera.

Un lloc per estar-hi, observar, deixar passar el temps i pensar, a la fi, que l’home és capaç de fer coses hermoses.